Diciembre 2007
|
| SORAYA Naix a Poyatos, Cuenca, amb arrels andaluses per un costat y del nord d'Espanya per l'altre. Els seus pares es traslladen a València, on ha viscut fins aquest moment. Realitzà el Batxillerat artístic al I.E.S. Sanchis Guarner de Silla, a on pren el seu primer contacte amb l'art. En el 2000 comença les seues classes a la facultat de Belles Arts de San Carles de Valéncia, període en el qual aprèn tot allò que no vol ser. En 2006 descobreix "Espaiart" (es diu de l'acció per part d'un individu que el du a expandir-se en el seu espai a través de l'art, dit d'una altra manera, a través de l'acció d'artistar, de descobrir en l'espai i el temps que li rodeja tot allò que per a ell és art, i per tant tot allò que no ho és), des d'aleshores practica i intenta ensenyar aquesta disciplina les 24h del dia, o no, depèn de les ganes que tinga. AMB ELS PEUS EN LA MASSA I LES PIGUES EN LES BRAGUES . INGREDIENTS: Ous, Iogurt, Oli, Farina, Un sobre de rent, Sucre RECEPTA: Preparem un plàstic de 1m x 1m, aproximadament, i l'estendrem al terra. A continuació netegem ben bé els nostres peus i afegirem els ingredients d'un en un, seguint el ritme marcat. Primer buidem el iogurt damunt el plàstic situat davall de nosaltres. Tot seguit, ho amassarem amb els peus i afegint la resta dels ingredients per aquest ordre: ous, iogourt, oli, sucre, farina i per últim el sobre de rent. Una vegada barrejat tot eixirem de sobre el plàstic i el replegarem com si d'una manega pastissera es tractés. Al mateix plàstic li farem un forat menut per buidar el contingut a un recipient i el ficarem al forn a on finalment es courà. Una hora després estarà a punt per a tastar. |
|
| LOS TORREZNOS Los Torreznos són un duo d'exploració conceptual en el terreny social, polític i de les costums més arrelades. El seu punt de partida és la realitat més directa, inclosa la familiar. Los Torreznos són los Torreznos. Els Torreznos, com a tals, es van crear l'any 2000. Els seus components són Rafael Lamata i Jaime Vallaure, que porten treballant junts des de 1992 en diferents projectes de creació tant pròpia com de generació d'espais i grups d'investigació artística independents, com van ser la Zona de Acción Temporal i el Circo Interior Bruto. Los Torreznos pretenen ser un instrument senzill, però rotund, d'exploració dels afers, temes i sensacions que ens interessen. L'elecció del nom naix de la necessitat d'aproximar al públic en general les propostes conceptuals. Fa referència a un aliment que es pren com aperitiu amb unes cerveses o vins –una cosa agradable i en certa mesura intranscendent- però que deixa un fort sabor en la gola i en l'estómac. Prendre torreznos és en principi cosa agradable, però més tard no s'oblida. Es pot dir que aquest és un dels eixos de la nostra manera de treballar: la paradoxa irònica; allò senzill acaba generant cert malestar difícil de definir. Sempre hi ha una segona lectura. Els Torreznos han generat treballs de presència, en certa mesura performatius, vídeo instal·lació, peces de so, etc... Alguns d'ells s'han repetit en diversos llocs. Altres només s'han executat en una sola ocasió. Treballar amb el públic molt proper, sempre ens ha provocat entusiasme. Títol: La Cultura (2006) 1. No hi ha ningú inculte : Una definició ampla de cultura no resulta molt útil més que per a diferenciar el que fa el ser humà respecte del que fan la resta de sers vius. El ser humà diu que el ser humà és el ser més intel·ligent dels que el ser humà coneix. I eixa intel·ligència produeix, emmagatzema i distribueix cultura en aquest planeta anomenat terra. 2. Si te tallen el cap no hi ha cultura: Des d'una definició restringida, la cultura és una cosa fina, elevada, que permet cert tipus de transcendència i gaudi existencial. En aquest sentit, no tots els sers humans són cultes. Aquesta capacitat de discriminació ens situa en l'esvarós territori on es barregen tradició, poder, educació, etc. Alguns sers humans occidentals avaluen, produeixen i distribueixen aquest tipus de cultura. 3. La cultura és un passatemps de la mort: Los Torreznos, sent sers humans occidentals, des de menuts estem interessats en la cultura, no ens separem d'ella ni per a dormir, participem de l'espectacle, estimem les altres espècies de sers vius, ens relacionem amb sers veritablement incultes, i per això fem aquest treball. |
Noviembre 2007
 |
| SÍLVIA ANTOLÍN (Santander, 1970). Tècnic superior en arts aplicades a l'escultura. Formació en dansa i teatre. Formació en performance amb Guillermo Gómez Peña, Violeta Luna, Juan Hidalgo i Bartomeu Ferrando. Dissenyadora, videoartista, actriu, escultora, perfórmer, instal·ladora... Forma part del grup Espai C, a Camargo (Cantàbria) i és membre satèl·lit de La Pocha Nostra. El seu treball s'ha pogut veure arreu de l'Estat espanyol (Cantàbria, València, Extremadura, Canàries...), Mèxic o Gran Bretanya. "De las acciones de Silvia Antolín podríamos destacar el modo que tiene de usar el tiempo. La acción vibra en perfecto acorde con la performer, con sus latidos, sus cadencias y sus pausas. Da la impresión de que cuando Silvia estructura su performance, deja un hueco preciso en ella, en él ajusta su cuerpo, su movimiento y su propio gesto, formando una unidad espacio-temporal en la que nada está desajustado. El tiempo se ha hecho blando y encaja por todas partes" Bartolome Ferrando |
 |
| LUCIA PEIRÓ (Benigànim, Vall d'Albaida, 1967). Llicenciada en BBAA, va estudiar la performance amb Bartomeu Ferrando i va formar part del grup ANCA. Des dels anys noranta treballa al camp de la performance, la poesia visual, les maniobres (maniobra del Premi Primavera de València). En les seves performances es fa servir de la veu i d'elements d'us quotidià per a crear noves situacions i impressions. El seu treball s'ha vist a l'Estat espanyol, França, Canadà... “…en la edición de 1992 de los XIX PREMIOS BANCAJA Lucía Peiró se presentó como escultura humana con un cartel que decia " observe atentamente mi envejecimiento".....fué admitida en razón de la indefinición de las bases demasiado libres...los sustos y dolores de cabeza para la Administración de los premios continuaron...se desperdició una pieza de arte sociológico de valor incalculable, que hubiera podido medir de una vez la elasticidad de todas las reglas conocidas de transporte, conservación y museología de la obra de arte. La acción de Lucía Peiró pone al descubierto todos los entresijos, todas las mezquindades, las miserias, las convenciones y la maquinaria de creación de "consenso" que transubstancia el objeto en Obra de Arte, y en el que se entrecruzan marcadores de poder y de prestigio y el lavado de dinero negro.” Nelo Vilar |
|
| DENYS BLACKER (Londres, 1961). L'any 1987 se'n va a viure a Catalunya. Els darrers 20 anys ha creat obres de performance a Espanya i altres països com per exemple Alemanya, Holanda, Anglaterra o Grenlàndia. En les seves obres fabrica i fa servir vestits elaborats fets per a cada peça. La seva obra, sigui performance, escultura o dibuix, reflexa un viatge intern; una recerca per simetria i precisió, una interacció d'intenció i d'improvisació. Títol : Móns Paral·lels– L'Atlàntic Duració: Aprox. 20 minuts El món ha estat cartografiat per la humanitat durant segles i això ens ha donat una vista abstracta i aèria del món. Utilitzats al principi per a navegar i explorar, més tard els mapes han sigut útils eines per a la invasió i la guerra. Més recentment, amb la nova consciència global política, produïm mapes que mostren les zones i països afectats per la malaltia, la sequera, la fam, etc. Les imatges precises del nostre món des dels satèl·lits permeten observar fins i tot els detalls més petits de la nostra vida quotidiana a través de les seues càmeres. Tot i eixa increïble perspectiva que tenim del món, encara manquem de la saviesa de com mantenir i respectar el nostre medi ambient. Una vida millor és possible. Móns Paral·lels – L'Atlàntic és el segon d'una sèrie de treballs que exploren els límits entre el cos humà físic i la superfície del nostre planeta; la fragilitat, l'entropia i la bellesa, la possibilitat, personalment i globalment d'alimentar o destruir la vida que tenim. L'artista jau immòbil entre el públic. Porta una capa de ceràmica roja. Els seus moviments són lents i laboriosos i el so fràgil del cruixit de la ceràmica trenca el silenci. En aquest treball l'artista cerca la línia fina que separa i a la vegada connecta amb aquest moment fràgil de la nostra història. |